Ruta de castell a castell, de Penyafort a Castellet, entre els Monjos i l'Arboç

Boscos i patrimoni es van succeint en aquesta caminada fàcil i agradable que uneix dos dels grans castells medievals del Penedès, aprofitant l'espectacularitat de tots dos per travessar de banda a banda l'espai natural protegit del Parc del Foix. El primer castell és el de Penyafort, la mateixa casa natal de Sant Ramon de Penyafort, i continua per corriols amb desnivells poc pronunciats fins al castell de Castellet, ja vora el pantà del mateix nom, resseguint bona part del temps camins entre vinyars i petites masies disperses pel territori. Pel camí es passa a tocar del Bellestar, disseminat en diversos sectors al voltant d'una masia, on s'hi han documentat fragments ceràmics d'època ibèrica i romana, un testimoni més de la llarga ocupació humana d'aquest sector del Penedès. La combinació de patrimoni fortificat, restes arqueològiques i paisatge agrícola en fa una travessa curta però especialment completa.

L'estació que va heretar el nom d'un molí (Els Monjos)

El topònim Els Monjos prové d'un molí fariner que el monestir de Santes Creus va obtenir el 1322 mitjançant una permuta amb la Pia Almoina de Barcelona, indret que aviat va començar a conèixer se com el molí dels Monjos. Quan el tren hi va arribar el 15 d'abril de 1865, l'estació es va batejar amb aquest nom, tot i que el municipi encara s'anomenava oficialment Santa Margarida del Penedès, denominació que no incorporaria "els Monjos" fins al 1916. La línia, que uneix Barcelona amb Tarragona per Vilafranca, va arribar per l'interior del Penedès gràcies a una aposta decidida de Vilafranca del Penedès, que va subscriure 4.000 accions de la societat ferroviària per assegurar se que el traçat hi passés. Vilanova i la Geltrú, que aspirava a ser el pas del ferrocarril cap a Tarragona per la costa, va haver d'esperar fins al 1881, setze anys més tard, per veure arribar el seu propi tren.

La Giralda de l'Arboç

A la vila de l'Arboç s'aixeca aquest palauet d'estil neoàrab amb tocs modernistes, obra del veí Joan Roquer i Marí, que reuneix en un mateix conjunt algunes de les referències més significatives de l'arquitectura andalusa. L'origen del projecte es remunta al viatge de nuvis que Roquer i la seva esposa, Candelària Negrevernís, hereva d'una important fortuna familiar, van fer a Andalusia, d'on van tornar profundament impressionats per l'arquitectura àrab que hi havien conegut. Iniciada l'obra el 1898, no es va donar per finalitzada fins al 1908, sota la direcció del mateix Roquer i l'execució del mestre d'obres local, el senyor Feliu. L'element més destacat és la reproducció de la Giralda de Sevilla, amb 52 m d'alçada, que conviu al mateix conjunt amb una rèplica del Pati dels Lleons de l'Alhambra i del Saló dels Ambaixadors dels Reials Alcàssers sevillans, convertint-se avui en un dels símbols més representatius de tota la població.