Serra de Collcardús i turó del Ros (100 Cims) des de Viladecavalls

Versió circular de la travessa que resseguix la Serra de Collcardús, aquesta ruta permet tornar al punt de partida sense necessitat de baixar a Vacarisses, seguint bona part del temps el Bosc Senderista de Collcardús, un itinerari senyalitzat amb pintura groga i blava que compta amb disset fites al llarg del seu traçat. El recorregut, que discorre per corriols emboscats i ombrívols pel vessant sud de la serra, ofereix diverses desviacions opcionals cap a punts d'interès com la cova de les Tres Boques o les restes de l'oratori de Can Bruixeres, abans de coronar el Turó del Ros, sostre de la serra i un dels 100 Cims de la FEEC, amb vistes que abasten des de la Mola fins a Montserrat.

Can Corbera, el barri nascut al voltant de l'estació (Viladecavalls)

L'estació de Viladecavalls, oberta el 1859 dins la línia que uniria Barcelona amb Saragossa, no es troba al nucli històric del municipi, sinó en un indret que amb el temps va anar creixent al seu voltant fins a convertir-se en el nucli de Can Corbera. L'edifici de viatgers, format per dos cossos units en forma de T i rematat amb una marquesina metàl·lica, encara conserva sobre la porta d'accés l'antic rètol amb el nom del poble, Viladecaballs, en castellà. El municipi té, a més, una segona estació a Sant Miquel de Gonteres, també a la línia R4

Sant Lluís de Rístol

A tocar de Can Bruixeres, un dels masos que es troben al llarg d'aquest recorregut circular per la Serra de Collcardús, es conserven les restes d'un antic oratori conegut com Sant Lluís de Rístol. Es tracta d'una petita construcció de caràcter religiós, vinculada a la masia i pensada per al culte privat dels seus habitants, un tipus d'edificació força habitual en l'entorn rural català fins ben entrat el segle XX. Avui, tant el mas com l'oratori es troben en estat de ruïna, integrats en el paisatge forestal que ha anat recuperant terreny en aquest sector de la serra a mesura que l'activitat agrícola i ramadera hi ha anat desapareixent. Es tracta d'un dels elements patrimonials més discrets d'aquest recorregut, que contrasta amb els forns de calç i les pedreres, més coneguts, d'altres punts de la mateixa serralada.