De Sant Martí de Centelles a Balenya-Seva-Tona per la Serra de l'Arca i el GR-2

Extensa travessa d'Osona que aprofita gairebé íntegrament el sender de gran recorregut GR-2, tot i abandonar-lo puntualment a la Serra de l'Arca per seguir un corriol més proper a la cinglera, més interessant que la pista habitual per on circula el sender oficial. El recorregut, que comença travessant el nucli urbà d'Aiguafreda abans d'enfilar-se cap a la serra, passa pel petit poble d'el Brull i per les piscines naturals de Seva, un bon punt per refrescar-se a l'estiu si l'horari ho permet. La segona meitat de la travessa deixa enrere el relleu més abrupte per baixar cap a la plana de Balenyà i Tona, un sector on la Guerra Civil va deixar la seva empremta en forma de diversos camps d'aviació avui desapareguts. Es tracta d'una de les travesses més llargues entre les que uneixen estacions d'Osona, amb un desnivell moderat però repartit al llarg de més de vint quilòmetres.

Una estació amb un nom massa llarg per dir-lo sencer (Balenyà-Tona-Seva)

L'estació de Balenyà-Tona-Seva va formar part de la línia projectada des de 1845 per unir Barcelona amb les mines de carbó d'Ogassa i Sant Joan de les Abadesses, tot i que el tram que hi passa no es va arribar a obrir fins al 1875. En un primer moment el nom oficial incloïa els quatre pobles als quals donava servei, Balenyà-Tona-Seva-Taradell, però en resultar massa llarg, la gent de la comarca el va acabar simplificant a l'Estació de Balenyà. El nom de Taradell es va suprimir definitivament el 1957, quedant amb la denominació actual. L'edifici de viatgers, que segueix la tipologia habitual de les estacions de l'època, té planta rectangular amb el cos central alçat un pis per damunt dels laterals.

Els camps d'aviació de la Guerra Civil

Entre les poblacions de Balenyà i Tona, en un sector de la plana d'Osona per on discorre el tram final d'aquesta travessa, es van construir durant la Guerra Civil espanyola diversos camps d'aviació destinats a l'exèrcit republicà. D'aquestes instal·lacions en resten avui poques traces visibles, com algun antic refugi de formigó dispers pels marges de camps de conreu o a tocar d'antigues masies de la zona. Aquests aeròdroms formaven part d'una xarxa més àmplia de bases aèries improvisades arreu de la comarca, aprofitant la relativa planor del territori per a l'enlairament d'aeronaus, en un moment en què el control de l'espai aeri era decisiu per al desenvolament del conflicte. Es tracta d'un patrimoni bèl·lic poc conegut i força discret, que contrasta amb el paisatge eminentment agrícola que avui domina aquest sector de la plana osonenca.