El Tagamanent (100 Cims) pels Fondrats, el Bellit i baixada pel GR-5 des de St. Martí de Centelles

Boscos de faig i alzina alternen amb clarianes de pastura al llarg d'aquesta travessa pel Montseny, que combina la pujada al Tagamanent amb el pas per dos indrets carregats de tradició oral. El recorregut, exigent per la seva llargada i el desnivell acumulat, s'atura primer als Fondrats i al Bellit, on unes fosses excavades a la roca donen nom al conegut Fossar dels Moros, d'origen no determinat amb certesa malgrat la llegenda popular que hi associa un antic cementiri musulmà. La pujada continua fins al Tagamanent, un dels 100 Cims de la FEEC coronat pel castell i l'església romànica de Santa Maria, i la baixada final ressegueix el GR-5 fins a tancar el cercle de nou a Sant Martí de Centelles.

L'estació on va començar el tren fantasma (Sant Martí de Centelles)

El 6 de desembre de 1979, un tren de passatgers que baixava de Vic cap a Barcelona per la línia de Ripoll va detectar una avaria als frens en arribar a l'estació de Sant Martí de Centelles. Allà es van fer baixar tots els viatgers, i el comboi va continuar sol, a marxa lenta, fins al Figaró, on el maquinista en va baixar per avisar el cap d'estació del problema. Quan hi va tornar, el tren ja no hi era, s'havia desfrenat i baixava sense control per la pendent en direcció a Barcelona. Malgrat els intents de tallar l'energia i desviar-lo a la Garriga, el tren va seguir per la via principal a uns 100 quilòmetres per hora fins que va xocar frontalment amb un altre tren de passatgers a les Franqueses del Vallès. L'accident va causar 22 morts i una cinquantena de ferits, i encara avui una placa hi recorda les víctimes.

Els Pous de Glaç de l'Avencó

A la riera de l'Avencó, la frontissa natural entre els termes de Tagamanent i Aiguafreda, es conserven tres pous de glaç aixecats cap a l'any 1701, en un dels punts més freds de tot el massís del Montseny. Els hiverns llargs i intensos d'aquell període permetien omplir unes basses properes que, un cop gelada l'aigua, es tallava en grans blocs de gel per emmagatzemar-los als pous fins ben entrada la primavera. Des d'allà, el gel es transportava amb carros fins a Barcelona i el Maresme, on s'utilitzava per conservar aliments i preparar remeis medicinals, en una època molt anterior a la refrigeració mecànica. El pou Mitjà de l'Avencó té l'honor de ser un dels darrers de tot Catalunya que va mantenir l'activitat, amb les últimes empouades documentades durant la dècada de 1940, ja quan aquesta indústria artesanal feia dècades que havia entrat en declivi arreu del territori.