Mont-roig integral des de St. Llorenç de Montgai per la Pala Alta i l'Extrem (2x100 Cims)

Germana de la travessa ST188 que resseguix la mateixa carena des del vessant nord, aquesta integral surt en aquest cas des de Sant Llorenç de Montgai i recorre igualment de cap a cap la Serra de Mont-roig, la muralla de roca calcària rogenca que separa els pantans de Sant Llorenç i de Camarasa. El recorregut puja primer fins a la Cova del Tabac, actualment amb accés restringit, i continua per la cova-avenc del Pas del Sastre abans d'enllaçar amb la carena pròpiament dita, que trepitja la Pala Alta i la Punta de l'Extrem, tots dos 100 Cims de la FEEC. En aquest extrem occidental de la serra, ja de baixada, el camí s'atura a l'ermita de la Mare de Déu de Montalegre, punt final de la carena abans que la muntanya davalli cap a la plana. Molt semblant a la clàssica ST56, aquesta variant complementa la ST188 oferint el mateix recorregut integral des de l'altra vessant.

Els petits trens de vapor que van construir la presa (Sant Llorenç de Montgai)

Per bastir les preses de Camarasa i de Sant Llorenç de Montgai, Riegos y Fuerza del Ebro, la filial catalana coneguda popularment com la Canadenca, va disposar d'un parc de sis petites locomotores de vapor de via mètrica, del tipus 020-ST, construïdes el 1912 pel fabricant nord-americà H.K. Porter. En acabar les obres, algunes d'aquestes màquines es van vendre a companyies mineres de Lleó, i encara avui se'n conserva una, batejada Vizcaya, exposada al Museu del Transport de Castellar de n'Hug. La infraestructura ferroviària definitiva de la zona, en canvi, va acabar portant per sempre el nom del mateix poble a què donava servei.

Mare de Déu de Montalegre

A l'extrem occidental de la carena de la Serra de Mont-roig, allà on la muntanya comença a davallar cap a la plana, es troba l'ermita de la Mare de Déu de Montalegre. Aquest indret marca tradicionalment el final del crestall que resseguix tota la serra, i la seva posició elevada n'ha fet, com altres ermites properes de la mateixa serralada, un punt de referència tant religiós com d'orientació per als qui recorren la carena. Al seu voltant, la roca calcària dona pas a formacions més suaus, en un paisatge de transició entre la muntanya i la plana de la Noguera. Es tracta d'un dels punts finals més habituals per a qui completa la integral de la serra des del vessant sud, tancant així un recorregut carener que combina patrimoni religiós, restes bèl·liques i cavitats naturals al llarg de tot el seu traçat.