El pic Negre d'Envalira (100 Cims) pel Pas de la Casa (Andorra) des de Portè i Pimorent

Ruta exigent i espectacular, pensada per fer-se en dues jornades, que travessa tres estats diferents en un mateix recorregut d'alta muntanya pirinenca. L'objectiu és coronar els dos pics d'Envalira, un cim bicèfal la identitat del qual genera encara avui un cert embolic cartogràfic entre fonts catalanes i franceses, ja que no es posen d'acord sobre quin dels dos cims és exactament el que compta com a 100 Cims de la FEEC. L'itinerari avança sempre per terreny d'alta muntanya, envoltat de cims imponents com el Puigpedrós, el Fontnegra o el Roc Melé, en una zona sovint poc transitada a peu però amb un valor paisatgístic i geogràfic altíssim, on no és estrany veure isards, marmotes o rapinyaires. Una petita desviació opcional, tot i que no obligada, permet arribar fins a la Portella Blanca d'Andorra, una collada singular des d'on es pot posar el peu a Andorra, França i Espanya alhora.

L'estació subterrània que mai es va construir a Portè (Portè Pimorent)

El 1937 es va arribar a plantejar un projecte ambiciós per a Portè-Pimorent, obrir una estació subterrània dins del mateix túnel ferroviari del Puymorens, a la línia de Portet-Saint-Simon a Puigcerdà, per donar servei directe a l'estació d'esquí que s'estava projectant al coll del Puymorens. Els viatgers haurien pujat des de l'andana subterrània fins al coll mateix mitjançant un ascensor o un funicular. El projecte mai es va materialitzar, i la futura estació d'esquí, inaugurada finalment el 1948, es va acabar construint amb accés únicament per carretera des del poble.

El Pas de la Casa

A principis del segle XX, en aquest indret inhòspit a més de 2.000 m d'altitud, no hi havia res més que una solitària cabana de pastor, coneguda com el Pas del Bac o Bac de la Casa, on el vaquer Valentí hi controlava el bestiar que pujava a pasturar des de la Cerdanya i l'Alta Arieja durant l'estiu. El nom actual no es va confirmar oficialment fins al 1910, quan va aparèixer per primer cop al reglament del correu francès. El veritable creixement del poble va arribar més tard, de la mà del comerç transfronterer i, sobretot, de l'esquí: va ser precisament un carter de Soldeu, Miquel Farré, qui l'any 1924 va substituir les seves raquetes de repartir correu per uns esquís de fusta, popularitzant-ne l'ús fins a la primera travessa esquiada entre Soldeu i el Pas, l'any 1929. D'aquella única cabana de pastor n'ha sorgit, amb el temps, un dels motors econòmics del país, avui convertit en un actiu nucli comercial i punt neuràlgic del domini esquiable de Grandvalira.